Audi contra Mercedes-Benz. Un duel amb una llarga història

Abans de la Segona Guerra Mundial, les curses d’automòbils van disfrutar d’una època anomenada “l’edat d’or”. L’AIACR (Association Internationale des Automobile Clubs Reconnus), la FIA de llavors, va publicar un nou reglament a finals de 1932 que va entrar en vigor el 1934 i que va durar fins el 1937. Unes normes que avui ens sorprendrien: no especificaven un pes mínim com ara sinó que el màxim: 750 kg. La finalitat era reduir el “gegantisme” de cotxes i motors ja que al no poder sobrepassar un límit els fabricants es van haver de conformar amb mesures de cotxes i volum de motors poc raonables. D’aquesta manera, es van veure obligats a limitar la potència que en aquells temps s’obtenia de forma directament proporcional al nombre de cilindres i a la seva cilindrada: com més gran era, més potent.

A Belgrad, el 1939, Walter Bäumler va experimentar el Mercedes-Benz W154 amb presa d’aire

Les noves normes es van convertir en una clau pel desenvolupament. El 1934 va ser el començament d’una de les èpoques més fascinants de l’automobilisme gràcies als dissenys d’Auto-Unión i Mercedes-Benz. El govern alemany de l’època recolzava el desenvolupament tecnològic de la indústria alemana i d’aquesta manera les dues marques van utilitzar tècniques diferents: Mercedes va utilitzar un motor de vuit cilindres amb compressor mentres que Auto Unión va optar per un atmosfèric de 16 cilindres. El 1937, la potència inicial de 295 CV (Auto Unión A, 1934) i 354 CV (Mercedes-Benz W25A, 1934) va passar a 520 CV (Auto Unión C) i 610 CV (Mercedes-Benz W125). El 1938 es va adoptar una altra fórmula: tres litres de cilindrada com a màxim pels motors amb compressor i 4,5 pels atmosfèrics.

A Donington, Gran Bretanya, Auto Unión va guanyar dos anys consecutius. No obstant, aquesta ocasió amb un pilot italià, Tazio Nuvolari.

La norma del límit de pes va tenir una consequència imprevista: a la cursa de l’Eifel de 1934, els Mercedes-Benz sobrepassaven el límit de 750 kg. per dues lliures. El Director d’Equip, el llegendari Alfred Neubauer va prendre la decisió de despintar els cotxes que lluien el blanc d’Alemanya des de que aquest color se li va assignar a les carreres de la Gordon Benett (1900-1905, una Copa per equips, a partir d’aquí cada país tenia un color assignat fins a l’arribada dels patrocinadors). Despintats, els cotxes de la marca de Stuttgart tenien el pes exacte i com la carrossería era d’alumini els Mercedes es van convertir en les famoses “fletxes de plata”, un color que tindria èxit i que s’acabaria establint com a definitiu, tant per a Mercedes com per a Auto Unión. Aquests últims es van batejar amb el nom de “Piexos de plata” ja que tenien una especial tendència a anar-se endarrera.